SOLEDAD

Val la pena lluitar tant per viure? No se com he arribat fins aquí, cada dia m’omple la desesperança i l’angoixa de no superar-ho. Quan penso en las caminades que feia quan era jove, una vegada vam anar una amiga i jo, a Montjuic a peu i tornar. Vaig estar cansada quatre dies. Ara a la mig hora ja no puc i tinc que seure una estoneta per poder seguir o tornar a casa. Poder marxar a veure el mar des d ’el port, pujar Rambles amunt o passar al Pº de Gràcia, prendre el sol en alguna de les places que trobo pel camí.........totes aquestes coses tan simples, no les puc fer.

L’Enric se’n va anar i la vida va donar un gir a l’inrevés que no esperava: tothom volia ajudar.......... i al cap del temps,  tothom m’ha deixat i molts caps de setmana em quedo sola, ni tan sols el telèfon sona.  El que mes greu em sap es que si jo pugues caminar be, sense ajuda de cap mena, aniria a voltar-la, al cine, al teatre....... però trots se’n cansen d’estar pendent d’una persona com jo. Si trobés un altre persona sola com  jo potser ens avindríem a fer alguna cosa juntes, però avui els avis tenen compromisos amb els nets i la família per tant de que els joves puguin fer la seva. I no m’acabo de resignar a aquesta solitud que m’envolta i en fa patir.  He trobat amics nous, alguns de molt valuosos, altres son rars, pensen molt diferent a com penso jo, altres son inquiets i no paren mai a casa........ no acabo de sentir-me a just.

Ma filla, ara està a punt de ser mare, però jo dic, si abans sense que res ni ningú els destorbés, no venien perquè tenien feina, i els caps de setmana sortien amb els amics i amb la gossa, ara quan tinguin la Laia, encara menys, es mes complicat sortir amb una criatura petita. No vindran.

No mes em queda resignació, i deixar que les coses es desenvolupin per si mateixes.  Quina vida mes buida i trista m’espera, si jo soc capaç d’estimar i ajudar a qui pugui, i em miren com si veiessin un bitxo rar i espantós.

Algun dia podré caminar mes be i podré anar allá on vulgui sense ningú que m'acompanyi.