Val la pena lluitar tant per viure? No
se com he arribat fins aquí, cada dia m’omple la desesperança i l’angoixa de no
superar-ho. Quan penso en las caminades que feia quan era jove, una vegada vam
anar una amiga i jo, a Montjuic a peu i tornar. Vaig estar cansada quatre dies.
Ara a la mig hora ja no puc i tinc que seure una estoneta per poder seguir o
tornar a casa. Poder marxar a veure el mar des d ’el port, pujar Rambles amunt
o passar al Pº de Gràcia, prendre el sol en alguna de les places que trobo pel camí.........totes
aquestes coses tan simples, no les puc fer.
L’Enric se’n va anar i la vida va donar un gir a l’inrevés
que no esperava: tothom volia ajudar.......... i al cap del temps, tothom m’ha deixat i molts caps de setmana em
quedo sola, ni tan sols el telèfon sona.
El que mes greu em sap es que si jo pugues caminar be, sense ajuda de
cap mena, aniria a voltar-la, al cine, al teatre....... però trots se’n cansen
d’estar pendent d’una persona com jo. Si trobés un altre persona sola com jo potser ens avindríem a fer alguna cosa
juntes, però avui els avis tenen compromisos amb els nets i la família per tant
de que els joves puguin fer la seva. I no m’acabo de resignar a aquesta solitud
que m’envolta i en fa patir. He trobat amics
nous, alguns de molt valuosos, altres son rars, pensen molt diferent a com
penso jo, altres son inquiets i no paren mai a casa........ no acabo de
sentir-me a just.
Ma filla, ara està a punt de ser mare,
però jo dic, si abans sense que res ni ningú els destorbés, no venien perquè
tenien feina, i els caps de setmana sortien amb els amics i amb la gossa, ara
quan tinguin la Laia, encara menys, es mes complicat sortir amb una criatura
petita. No vindran.
No mes em queda resignació, i deixar
que les coses es desenvolupin per si mateixes.
Quina vida mes buida i trista m’espera, si jo soc capaç d’estimar i
ajudar a qui pugui, i em miren com si veiessin un bitxo rar i espantós.
Algun dia podré caminar mes be i podré anar allá on vulgui sense ningú que m'acompanyi.
